We Were There - X: 1995 – Propera parada, Europa: exportació

EUROPA MIRA A BARCELONA: MURS, TRENS I ESPRAIS

A mitjans dels 90, Barcelona era un espai màgic per als escriptors de graffiti de tot Europa. La permissivitat de les autoritats i la manca de normatives per controlar el graffiti feien d'aquesta ciutat un petit paradís que, a més de zones industrials en desús, incloïa diverses línies de metro i llargues línies de ferrocarrils com la Renfe i els FGC. Des que el 1993 es va obrir la botiga, els visitants tenien un lloc de connexió, un punt de partida des d'on es podia connectar amb l'escena local, descobrir els llocs ideals per pintar i eventualment contactar amb escriptors autòctons.

A més, l'esdeveniment de 1994 Aerosol Art va ajudar a crear una xarxa de connexions molt extensa que va detonar, per exemple, la creació de nous fanzins i l'organització d'excursions estiuenques de diverses setmanes a través de l'InterRail, un bitllet únic que permet viatjar per totes les línies de trens d'Europa amb una tarifa plana prèviament pagada.

LA PRIMERA PARADA DE L'INTERRAIL

Ja el 1995 era habitual que cada setmana aparegués un grup d'escriptors amb les seves motxilles per la botiga Bunker (antiga Game Over Shop), primer punt oficial de venda de Montana Colors. La metodologia era senzilla: arribar a la ciutat, anar a comprar pintura, instal·lar-se a l'hostal i anar-se'n a pintar immediatament. Però Barcelona destacava en alguna cosa, per a molts era la primera parada preferida de la ruta InterRail causa del preu i la qualitat de la pintura que es podia comprar a Bunker. Després de diversos dies pintant a la ciutat, els "excursionistes" passaven per Bunker i omplien les motxilles de pintura fresca per fer-la servir en les destinacions següents.

Aquest és el primer fenomen d'exportació de Montana Colors, gairebé involuntari. Els escriptors viatgers n'eren els ambaixadors. Pintaven amb Montana a París, Berlín, Brussel·les, Milà, Berna, Amsterdam... i donaven a conèixer la marca en l'escena de cada ciutat. Això va causar un efecte dominó i Barcelona es va veure envaïda més que mai fins a aquest moment per escriptors europeus.

UN FENOMEN ESPONTANI D'EXPORTACIÓ

Blef i Dafne eren dos escriptors de Gènova (Itàlia) que van venir a Bunker referenciats per l'editor de la revista AELLE Magazine, la primera revista italiana amb la qual Barcelona Game Over Magazine feia intercanvis. Havien visitat la ciutat anteriorment per pintar, però durant aquell any (1995) els seus viatges en tren van començar a ser particulars, ja que venien a omplir les motxilles d'esprais i marxaven el mateix dia. Blef i Dafne compraven pintura per als escriptors de la seva ciutat, en el que vindria a ser un acte legítim d'importació de mercaderies. 

Molts altres escriptors van acabar fent el mateix, i no només eren d'altres països europeus, també d'altres ciutats espanyoles en què era molt difícil aconseguir pintura decent.

"Jo vaig aconseguir una revista Game Over aquí a Suïssa i vaig escriure cartes a Kapi per intercanviar fotos, i així vam començar una amistat. La primera vegada que vam anar a Barcelona va ser el 1995, estàvem d'InterRail i volíem visitar diverses ciutats espanyoles començant per aquesta. Així va ser com vam provar per primera vegada la pintura Montana i vam conèixer de primera mà l'escena de la ciutat".

Bruno Corral “Rayo”.

SUÏSSA, ESCÒCIA, HOLANDA...

Però l'acte de carregar motxilles i motxilles tenia les seves limitacions, i així van aparèixer els primers visionaris que van pensar en importar la pintura d'una altra manera: comprant directament a la fàbrica de Montana i atenent a les condicions industrials que això requeria (comanda mínima d'un palet, documents d'importació, etc.).

Suïssa (Lucerna), a través de Bruno Corral i José Navarro, i Escòcia (Edimburg), amb Adam Towell i Chris Young, van ser els primers països als quals Montana va fer una exportació formal, però durant l'any següent tots els països europeus on el graffiti era un moviment important van rebre les seves primeres comandes gràcies a escriptors que trobaven la manera d'importar i vendre o de botigues ja funcionals que atenien la demanda dels seus clients. Henxs Shop a Amsterdam n'és un bon exemple. Aquesta botiga pionera, dirigida per Henk Kramer, venia pintura en esprai els dies que hi havia el mercat de carrer que tenien a la plaça del costat i el 1996 van començar a vendre productes Montana establint-se com una de les primeres botigues de fora d'Espanya amb la marca. En aquell mateix any es van començar a gestar els distribuïdors que abastarien territoris més grans i subministrarien a diverses ciutats simultàniament.

“Jo feia les comandes per fax i Jordi Rubio ens enviava un camió sencer que rebíem a l'empresa del meu cosí Jose Navarro (Spide) a Lucerna (Suïssa). Vam fer sis o set comandes des de 1995 fins a 1999. Emmagatzemàvem la pintura al traster de la meva cosina per amagar el negoci als meus pares, ja que no els agradava "això del graffiti". Veníem els pots a gent de tot Suïssa que venia a veure'ns, a molts que pintaven trens i que flipaven amb la gamma de colors. En aquella època a Suïssa es feia servir Sparvar i Montana era molt diferent en qualitat i tons. Venien al nostre poble des de ciutats grans com Zuric. Precisament aquí hi vam trobar el primer punt de venda on deixar la pintura i actuar com a distribuïdors, no només com a venedors en mà. Va ser la primera botiga a Suïssa que va vendre pots Montana. A través de la botiga, la marca arribava a molta més gent, perquè quan veníem al nostre traster només venien els que ens coneixien.

També veníem els pots en jams de hip-hop. Omplíem el maleter i allà mateix els escriptors ens compraven. A les jams que feien a la part alemanya de Suïssa venien molts visitants d'Alemanya. Recordo per exemple com la gent de Frankfurt (que després serien els primers distribuïdors allà) van trobar per primera vegada els pots Montana en una festa molt important a la ciutat de Biel.

Amb el temps, a les jams acabàvem venent a escriptors de tots els països propers a Suïssa, però sobretot, i per proximitat, d'Alemanya".

Bruno Corral “Rayo”

FINS I TOT CLIENTS EN MICROBUSOS

A la segona meitat dels 90, quan la xarxa de distribució anava agafant forma i va deixar de ser difícil aconseguir productes Montana a gairebé tot Europa, encara apareixien a la porta de la botiga Bunker microbusos de viatges organitzats per escriptors del nord del continent que venien gairebé exclusivament a comprar. Molts escriptors seguien considerant que fer un viatge a Barcelona per carregar les maletes de pots, pintar alguna cosa per la zona i tornar cap a les seves ciutats respectives seguia sent més rendible que comprar la pintura a les seves ciutats al preu que els venedors d'allà consideraven adequat, al qual, òbviament, s'incloïen les despeses d'importació i transport.