És difícil trobar a tota la península Ibèrica, algú que vengui esprais i no conegui en Marc Dalmases. Avui ens toca entrevistar-lo i, contra tot pronòstic, el seu testimoni ens ensenya i ens fa riure com pocs. A més d'explicar-nos una mica millor la utilitat del departament comercial també ens explicarà alguna anècdota divertida com la del Sr.Leon...
Explica'ns breument la teva història a Montana Colors.
Sóc Marc Dalmases, vaig entrar a Montana Colors l'any 2000. Durant 4 anys vaig estar treballant els estius al magatzem, només un parell de mesos per fer pasta i sortir de festa. A partir del 2004, Jordi Rubio em va proposar una evolució a la meva feina. Del magatzem vaig passar cap a oficines per treballar en atenció telefònica.
Va ser a partir del 2008 o 2009 aproximadament, quan va tornar Olga i vam començar a formar el departament comercial per anar visitant la cartera de clients de Montana.
Els meus mentors van ser Jordi Rubio i Albert Guarch.
Puc dir que vaig ser el primer comercial que va existir a Montana tal com el coneixem actualment.
El tema del departament comercial és molt ampli, ja que actuen per tot el món, però podries explicar les diferències de desenvolupament entre els comercials de Montana Colors i en concret el teu equip.
A l'equip d'Espanya i Portugal tenim 10 comercials, més un departament de key account. Cadascun dels 10 comercials viu a la seva zona d'influència, tots grans treballadors i molt compromesos.
Què és això del key account?
És el departament que porta comptes estratègics. Poden ser estratègiques per facturació com a grans superfícies, o poden ser estratègiques per la imatge que proporcionen a la marca i requereixen un tracte una mica diferent.
A banda dels key account trobem altres tipologies de clients?
Quan vaig començar aquesta etapa de comercial pràcticament tots els clients eren botiga de graffiti, però la brutal crisi del 2007-2008 va fer que totes aquestes botigues que estaven fetes amb molta il·lusió però sense uns bons fonaments empresarials comencessin a tancar. Vam haver de buscar una solució. Aleshores va ser quan vam començar a introduir-nos a les botigues de pintura.
Avui dia, el canal principal de vendes són botigues de pintura. Això no treu que cada cop tinguem més importància en ferreteries i construcció, sense deixar de banda algunes botigues de roba o altres productes.
Quin paper juga el graffiti a l'equip comercial?
La meitat de l'equip comercial és usuari dels nostres esprais per a graffiti, i l'altra meitat, encara que no pinti, té una sensibilitat especial per a l'univers creatiu. Així que, encara que no siguin usuaris quotidians dels nostres productes, sí que els atrau aquest món.
Lògicament quan la persona que ven és usuària del producte, té molta més facilitat i entén millor el llenguatge del graffiti. També és cert que no hi ha cap comercial que superi els 45 anys, això fa que, com que és jove, la relació que pots tenir amb el món del graffiti és més oberta que si fossis més gran.
I com afecta això al funcionament de l'equip?
Lògicament si algú pinta graffiti, s'acosta més a un tipus de clients. Però actualment, com venem a moltes tipologies de clients, si algú no visita algun client perquè no sent massa afinitat, té companys que el poden ajudar i canals per aprendre. Però no oblidem que, encara que venem força, per no dir molt, a botigues dedicades al graffiti, el principal canal que tenim a Espanya són les botigues de pintura. I encara que el client final sigui escriptor, l'interlocutor no ho és.
Per cert… Qui és el Sr. León?
Jo solia ser molt bromista, encara que m'he tranquil·litzat molt. Lògicament quan fas moltes bromes tens tots els números que te la tornin, i així va passar.
Allà pel 2012 buscàvem com a bojos una botiga a Badalona i vaig rebre una trucada de l'Estefania. Em va dir que havia trucat un paio a l'oficina que tenia sis botigues a Badalona i que esperava urgentment una trucada nostra.
Jo estava al cotxe amb la directora comercial, que en aquell moment era l'Olga Fuertes, i vaig trucar al contacte que l'Estefania em va donar, dient-me que havia de preguntar pel Sr. León.
Vaig trucar al número preguntant pel Sr. León i em diuen que no hi és. Insisteixo preguntant quan estarà disponible i em diuen: “no, no, crec que t'equivoques”. Així que vaig preguntar que on podria trobar el Sr. León i em van dir: “mira, és que estàs trucant al Zoo de Barcelona”.
Resulta el tema se'ns va anar de les mans i vam començar a trucar a familiars i a altres companys de feina per fer la mateixa broma. Suposo que la persona que atenia totes aquestes trucades acabaria fins als nassos.
A l'equip comercial d'Espanya teniu alguna superstició, tradició…?
Més que tradició tenim objectius per intentar motivar-nos. El treball de comercial és dur, pensa que si alguna cosa surt malament, som la primera línia i quan hi ha queixes, en podem arribar a rebre 20 en un dia i això t'afecta. Però si és cert que intentem
passar-ho bé: si aconseguim l'objectiu anual ja hem anat diverses vegades a la Fira d'abril de Sevilla. I el que passa a Sevilla es queda a Sevilla.
Un moment especialment emotiu a la teva carrera?
No n'hi ha un, n'hi ha diversos. És una sensació… la sensació de quan algú de fora et diu: “ostres, Montana és pràcticament a totes les botigues de pintura d'Espanya”. Aquí t'adones que totes les nits que has passat a Albacete, a Sòria, a Màlaga… en què penses… què estic fent un dimarts a les 11 de la nit a Conca? Aquí t'adones del valor que li estàs donant a l'empresa.
És difícil trobar a tota la península Ibèrica, algú que vengui esprais i no conegui en Marc Dalmases. Avui ens toca entrevistar-lo i, contra tot pronòstic, el seu testimoni ens ensenya i ens fa riure com pocs. A més d'explicar-nos una mica millor la utilitat del departament comercial també ens explicarà alguna anècdota divertida com la del Sr.Leon...
