- Sobre MTN
Vols conèixer les últimes notícies del univers MTN? Productes, graffiti, muralisme, festivals, art i molt més.
Tornar Dones treballadores animades gegants per la artista israelí Holy Era
Holy Era és una artista autodidacta establerta a Haifa, Israel. Inspirada pel graffiti, ha desenvolupat la seva pròpia manera de treballar, combinant el street art, l'animació i el feminisme. Per acabar #mtnwomensmonth, ens vam posar en contacte amb ella per saber els seus inicis a la zona rural d'Israel, els pros i els contres de ser una dona escriptora i la seva sèrie internacional dedicada a les dones a l'espai públic.
D'on ets?
Vaig créixer al centre d'Israel. Després em vaig traslladar a un poble proper a Tel Aviv abans d'anar a Jerusalem a estudiar. Després vaig venir a Haifa.
Va ser aleshores quan vas començar a pintar?
Porto pintant des de la infància i vaig començar a experimentar amb el graffiti quan era adolescent.
En qui et vas inspirar?
Vaig créixer en un poble on no hi havia graffitis. Em vaig inspirar en el meu cosí, Tal Cooperman, escriptor de graffiti, que va créixer a Los Angeles. La meva mare li va ensenyar a pintar quan era un nen. El meu cosí ens enviava fotos analògiques per correu quan va començar a escriure i aquesta va ser la primera vegada que vaig veure aquest tipus de feina.
Vaig començar a pintar pel meu compte. No coneixia ningú. Anava a edificis abandonats enmig del no-res i vaig aprendre pel meu compte a fer servir l'esprai.
De vegades era una mica perillós. Una noia jove anant sola a pintar a aquests llocs. Ara no sóc prou valent per fer-ho.
A Israel hi ha una forta escena d'art de carrer i graffitis?
Sí, és molt fàcil pintar a Tel Aviv, i molta gent ho fa.
És perquè la societat tolera el graffiti?
Si no intentes barallar-te amb les autoritats, et deixen en pau. Jo mai no vaig ser massa dura i escollia llocs tranquils. Però al sud de Tel Aviv es pot pintar, ningú no neteja les peces.
El pintar ha estat un avantatge o un desavantatge per a tu com a dona?
Depèn. Al principi, quan vaig començar a conèixer pintors, potser intentaven lligar amb mi. Quan no volia sortir amb ells ja no em convidaven a pintar. Això va ser difícil per a mi perquè no coneixia cap dona que pintés.
Com a dona, quan ets en un espai públic, t'observen. Especialment si algú et veu pintar, rep molta més atenció. Així que, segons la meva experiència, és més difícil.
No obstant això, de vegades, si ve un policia o un local al qual no li agrada que pintis, pots relaxar la persona més fàcilment sent dona.
És més fàcil negociar.
Exactament.
Si la gent mira el teu Instagram, veurà molts més tatuatges que pintura. És aquesta la teva altra passió?
De fet és el que faig més. Així em guanyo la vida. El meu darrer viatge a Europa va combinar la residència artística a Portugal amb espais com a convidat en estudis de tatuatge a París i Barcelona. Se suposava que tatuaria a Lisboa després de la residència, però COVID va canviar els meus plans i, per desgràcia, vaig haver de tornar a casa abans d'hora.
Pots parlar-nos de la sèrie on estàs treballant?
És una sèrie de loops d'animació pintats a les parets, que expressen la mirada femenina sobre les diferents parades que ocupen les dones a l'espai públic. No sé quantes peces hi haurà a la sèrie, però en vull fer tantes com sigui possible. Tot va començar amb un mur al qual em van convidar a pintar al Mar Mort, al desert d'Israel. Era un projecte que pretenia conscienciar sobre l'estat crític en què es troba.
Quan em van enviar una foto del mur, no sabia com enfocar-ho perquè era molt ample i estava dividit per finestres. Vaig pensar que podria ser bonic fer una animació experimental. Vinc del món de l'street art i més tard vaig estudiar animació, així que era una bona oportunitat per combinar les dues coses.
Vaig decidir pintar cinc fotogrames, que vaig editar per fer la peça acabada. Vaig pintar el cicle de passeig d'una dona nativa. Quan vaig arribar al lloc, vaig veure que tota la paret estava perforada amb forats de bala de la guerra del 1967. La gent del projecte em va preguntar si volia que s'arreglés el mur, però vaig dir que no. El mur així afegeix molt a l'obra, i ara la dona travessa les bales per sempre.
És interessant per a mi perquè és un mural i una animació que també és específica del lloc, la relació entre la pintura i el lloc crea el significat de l'obra.
400 Years In The Desert from Holy Era on Vimeo.
Com va sorgir la següent part del projecte?
La segona part, 'Wakeup Call' va ser a Konvent, a prop de Barcelona. La tercera part, 'Labor', va ser en una zona industrial gestionada per la residència PADA a Barreiro, una mica al sud de Lisboa. Tot el terreny està contaminat, així qpoc s'hi pot fer, però hi ha grans espais perquè els artistes vagin a fer coses.
Volia rendir homenatge a les dones que treballaven a les fàbriques abandonades de la zona. En una època en què Portugal era encara una dictadura ia les dones no se'ls permetia treballar, quan per fi se'ls va permetre, les fàbriques els van donar feina i cura dels nens, així com un lloc per viure. Va ser la primera vegada que hi va haver un sistema sanitari a Portugal, que es va estendre a tot el país.
Allí ho tenien tot: cases, escoles i cultura. Els homes se sentien atrapats, però les dones eren felices perquè tenien la llibertat de treballar i de guanyar diners. Es posava perfectament de manifest la bretxa de gènere, i allò que era important per a les dones i els homes.
Ens vam allotjar a les cases que tenien els antics treballadors i vaig decidir pintar en una antiga fàbrica de pintura. El mural era gran, 12 quadres, gairebé 70 metres quadrats. Pintar el mateix quadre una vegada i una altra era molt sistemàtic. La meva experiència estava connectada amb l'experiència de la vida dels treballadors així que vaig decidir trucar a l'obra "Labor", referint-me tant a la feina remunerada com al part.
CompartirMarç 31, 2022Categories